dilluns, 17 de març de 2014

Mapes literaris: tipus


El mapa literari és una activitat molt senzilla d'aprendre a fer i, per això, molt fàcil d'ensenyar als nostres alumnes...

Del mapamundi Cresques

Podem proposar diferents "tipus" de mapes relacionats amb la literatura:

Altres mapes...



Mapa parèmic i tòpic de Víctor Pàmies

Es poden fer molts mapes relacionats amb la llengua i amb qualsevol assignatura...

1. REFRANYS I TOPONÍMIA (Víctor Pàmies)

2. TIPOGRAFIA

3. MuntanerTIC projecte "Mapejant l'entorn"  (Manuel Cardeñosa i Laura Santacruz...)

Mapejant Estellés



POSTAL
     D'ells ahunits surt amor, d'algun acte.
              Ausiàs March.


Arbres de l'Albereda, aquella font amable
que sona entre les fulles, el carrer de Colom,
el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.
Caminàvem els dos aquell dia d'agost.
Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.
Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.
No gosava tocar-te. Et mirava, només,
amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,
un amor cast i humil, un amor religiós,
amb unes ganes de plorar d'agraïment
perquè t'havia dit que et volia i m'havies
contestat que em volies. Irromperen de sobte
les trompetes de jazz, el carrer de Russafa
tan divers dels neons en els establiments,
alegre de teatres, de cafès i de vida.
Tu duies un fesmil en una mà; recorde
com el vares tallar mentre et parlava jo.
En arribar a casa, el duies a la boca. 



Sonata d'Isabel
*

He aixecat, mentre escrivia, el cap 
i amb ulls cansats de la cal.ligrafia 
he vist enllà, amunt d'una tauleta 
que hi ha al racó del nostre menjador, 
entre papers i llibres que m'estime, 
com un ocell de ritme popular, 
com un gresol, una fotografia 
de fa mil anys o de fa quatre dies: 
tu i jo, Isabel, feliós d'un amor, 
i més enllà les Sitges del meu poble. 
La veig sovint i et recorde moltíssim, 
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera 
i un breu ocell de tristesa als teus ulls. 
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia 
entre papers i fortuïtes síl.labes. 
Com qui, a la nit, intenta orientar-se 
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire 
aquell instant de l'any 48. 
Tu vares fer que cregués altre cop 
i m'has donat la teua companyia, 
el teu discret silenci, el teu ajut. 
Aquesta nit t'he mirat novament. 
Et tinc i et veig com et veié el meu cor 
el dia aquell de la fotografia. 
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills. 
En aquest gran silenci de la casa 
jo et vull deixar, amant, amats per sempre, 
un ram convuls de síl.labes de vidre. 
Al dematí potser et floriran 
entre les mans de timidesa invicta, 
i volaran des d'ell brisa i colomes. 
Creix el mural de calç i de coets, 
amb claredats i explosions de mar, 
per un amor que se'ns enduu plegats. 
Secret amor, estendard lluminós, 
barres de sang sobre un blanc intocable, 
aquest amor salvatge d'un país 
que havem creuat, estimant-nos moltíssim, 
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls 
plens d'una llum, una gota de llum. 
Dic el teu nom en aquest punt mateix. 
Dic Isabel i canten els canyars 
i pels carrers diversos de València 
passen amants que es besesn a la boca, 
amb molt d'amor presos per la cintura, 
atarantats d'una olor de gesmils. 
Dic el teu nom i amb casta reverència  
el posaré en un pitxer amb aigua. 
Dic Isabel i seguesc el camí.


Manual del perfecte malalt  

ODA A BARCELONA 

Oh Barcelona, molt t'estime  
carrer a carrer, plaça a  
plaça. A les meues nits de malalt  
estès al llit et recórrec  
insomne, camine sobre  
l'empedrat amb la passera  
insegura, vacil.lant. Llegesc inscripcions  
a les cantonades, truque a  
unes portes que se'm desfan i  
es tornen munts de cendra.  
Veig la noieta que ha baixat  
a comprar la llet. Les dones  
duen les cistelles carregades de  
bledes, apis, pa de pagès. T'estime  
molt, t'estime dolorosament,  
ciutat, l'olor de boirina,  
el vent de la mar, la humitat, façanes fumades,  
bragues als balcons del  
Fossar de les Moreres, el rei  
de ferros, de llaunes, Santa Maria del  
Mar, jo he guardat fusta  
al moll, Salvat-Papasseit.

mare de terra 
 
3 (fragment) 

Vora el barranc del Carraixet
les senyeres mullades,
retien homenatge als nostres morts,
es vinclaven
damunt la terra, malmesa
per les riuades.
La marxa dels pelegrins per la llibertat,
aturada un moment,
retia homenatge, en silenci, als morts
per la llibertat i la independència, pel seu sacrifici! 
Senyeres mullades
dintre el diumenge que començava!
Morts del meu poble,
morts
per la causa de la llibertat!
Honor als morts!
Honor
als morts!

UN BOLERO (A ALCÚDIA)

Queia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.

Dotze parelles, mare
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.

T'estime, rosa fina,
clavell de sucre,
ulls d'una aigua profunda,
canten els muscles.

Assaig d'un adéu (1985)

PAÏSOS CATALANS

Prendrem la copa de terra 
i beurem àvidament 
tota la terra i el mar 
d'un lent got inacabable. 
Beurem el cel i la selva. 
Pujarem llargues escales, 
els extingits patrimonis, 
la queixa de les guitarres, 
i mirarem la finestra 
i enlairarem la bandera. 

CRÒNICA ESPECIAL

Ço que en passat enbolt e confús era.
Ausiàs March

LA mort de Manolete en els fulls del diari,
mentre a Benimaclet jo t'estava esperant.
O les execucions en un pati de Nuremberg,
mentre et veia passar pel carrer de les Barques.
Un amor en un temps, quin temps, oh quin amor!
Un amor inserit per a sempre en la història.
El "Monestir de Santa Clara" creixia en l'aire.
El Tyris ple de gent, la pudor de la gent.
Les parelles eixien, duien les galtes roges.
Les mares no sabien què fer per a sopar.
Els pares escoltaven ràdios estrangeres.
I tots pensaven que era cosa de quatre dies.
O de quatre setmanes a més posar, qui sap.
Els fills feien l'amor en el buc de l'escala.
El pare raonava amb la mare a la cuina.
Envellia la mare sobre els perols absurds,
blanquejaven les grenyes damunt l'os del seu front.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
I passaven els dies, les setmanes, els anys.
I la marxa de Mao pel continent de Xina.
Després vingué Corea. Després vingué el Vietnam.
El pare es va morir, es va morir la mare.
La filla es va casar amb un altre, anys després.
Algunes voltes troba aquell primer amant.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat
en el buc de l'escala, raonen dels seus fills.
"El meu va a l'Institut". "La meua té pallola".
Han guanyat una trista, bruta civilitat.
Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.
I cadascú segueix després el seu camí.
Oh l'amor inserit, quina cosa, en la història!

ARBRES DE POLS

Oïu, mortals, oïu grans meravelles.
Joan Batiste Anyés

Davant el temple de Sant Agustí, paraven
autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça
polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat.
Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.
Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.
El passadís pudia, de lluny, a l’àcid úric.
La plaça era una plaça polsosa i pobletana.
Més enllà, l’Institut, oh la cultura, mare!
Aquells tramvies grocs, els autobusos blaus,
bruts de la pols llunyana de Silla i Catarroja.
I baixava una dona, i duia una cistella
i vora riu anava a la Presó Model.

CANT DE VICENT

…a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts…
sir john talbot dillon

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cantcreixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida —sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella—
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més;
i ja tindries tota ValènciaPer a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també.
Els carrers que creuava una\lenta parella,
els llargs itineraris d'aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàreu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdiaAh, València, València!
El naixement d'un fillel poal ple de sang.
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Els xiquets van a escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah. tu, València meua! Perquè evoque la meua
ValènciaO evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. no et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

NO ESCRIC ÈGLOGUES

Irats e gauzens me'n partray
s'ieu ja la vey, l'amor de lonh. Jofre Rudel

NO hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiars.                      
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L'espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.                  
Com si anasses per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.              
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!              
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants jugaven en eixir de l'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó            
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,            
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.                    
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric                        
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.





PROSES

I recorde un fet --perquè aquí ho he de contar tot--, un fet que em va humiliar molt: ja era gran, jo. Treballava a Las Provincias, on cobrava mensualment, encara no estava encara en nòmina, cent pessetes, i de la seua butxaca em pagava el director, Martí Domínguez Barberà, cinquanta o setanta-cinc pessetes. Un dia, el propietari del diari, un dels propietaris del diari, Enrique Reyna, que era gendre de la veritable i única propietària del diari, donya Guadalupe Burriel, em va dir que passés per casa seua, al carrer de Ruiz de Lihory. Jo vaig arribar a aquella casa, on jugaven per terra els vuit o deu fills del senyor Reyna, i vaig saludar aquest i la seua dona, ja difunta, donya Pura Domènech; i varen començar a treure peces de roba d'un armari.  

--Esta Chaquetta, con un ligero arreglo que le haga su madre, le vendrá bien a usted.  
--Y este pantalón le viene que ni pintiparadao. Y esta corbata, y esta otra chaqueta.  
Jo no sabia per quins set sous em donaven aquelles peces de roba. Amb un grapat d'americanes i pantalons, de roba vella, vaig fer una espècie de fardell i vaig baixar l'escala, engolint-me les llàgrimes, car jo semblava que havia estat condemnat, fins qui sap quan, a aquestes vergonyes, a aquests afronts. 

***********

Un jorn em varen fer anar a escola. I jo ara em veig ple de por, amb l'esmorzar embolcallat amb paper, camí de l'escola, que era a la cantonada de casa. Vaig anar-hi, el senyor mestre em va rebre amb clares mostres d'amistat, i jo vaig seure en un racó, en un banc que hi havia adossat a la paret. No em varen dir res, jo tampoc no vaig dir res. I em vaig guanyar fama d'aplicat, de seriós, de discret, de pàmfil. Estàvem en aquestes coses quan va arribar a l'escola un altre senyor mestre, molt més jove, de roba encara més acurada i molt ben pentinat. Un fill de puta, vaja. A aquest mestre no li deguí fer massa gràcia; ell a mi, tampoc. El cas és que un dia s'armà una mica de soroll al banc on jo seia, mut, calladet, sense dir ni fer res. I el mestre se'n va venir cap a mi, fet una fúria, i em va clavar una tal hòstia a la galta que per instants jo tot ho veia mogut. Vaig plorar, de ràbia, de desolació.
  
tractat de les maduixes

 És una gran amiga. Diria més: l'amiga. Havia vingut diverses vegades a casa. Va arribar, aquell dia, una altra vegada encara. Duia un jersei bastant lleuger. Vàrem parlar de coses. M'inquietava el jersei, lleu, fràgil. No ho vaig pensar: li'l vaig apartar, una mica, de la pell. Va riure. Altre cop, vaig sentir, vaig experimentar la mateixa inquietud: vaig repetir el fet. Vam riure tots dos. A la tercera vegada, però, no sols vaig apartar-li una mica el jersei, sinó que vaig guaitar la seua intimitat interior: els pits, dintre el sostenidor. Vam riure. Un altre dia dins vàrem tornar a veure i vàrem tornar a parlar. No duia aquell jersei. Ella va mig riure, en dir-li-ho. No, no duia aquell jersei. Moments després, com si fos la cosa més natural del món, però amb una gran intensitat, amb una gran temor, amb un immens amor, vaig gosar de posar-li la mà dintre la brusa, i vaig temptar, tebi, quiet, nu, un pit seu. No va dir res. Em va somriure. Dinàrem amb la meua dona i els meus fills. Després, la meua dona se'n va anar a Gandia, i jo vaig sentir el desig d'"eixir". Em va acompanyar. A la cantonada vàrem prendre un taxi. Vaig canviar d'adreça dues o tres vegades. La sentia "meua", al meu costat, quieta. Vàrem anar al Perelló. La vaig besar al cotxe. Li vaig deixar la ma, tèbia, sobre el pit nu. El vaig agafar. Li vaig agafar la cama dreta. Al perelló, fou tot. Va deixar els seu

(Textos extrets de les pàgines MagPoesia, La Serp Blanca i XTEC)

Llegiu complet el LLIBRE D'ELX





dijous, 21 de febrer de 2013

Com fer el mapa en 15 passos


El geògraf, de Vermeer

Per a fer el mapa és recomanable obrir una carpeta al nostre Drive. Allà farem una carpeta per al nostre mapa. A la carpeta podem ficar un document de text amb els enllaços que volem fer servir per a les fotos, els textos que volem usar i, com que és molt important citar les fonts anirem també apuntant-les al document. Aquest document després l'enllaçarem al mapa, així tindrem referenciat tot el procés i, alhora, en citarem les fonts. 

1. Si no en tens, crea't un compte a GMAIL 

2. Obri la carpeta (o document) al teu Drive i posa-li en nom del mapa que vols fer.

3. Entra a Google amb el teu correu Gmail.

4. A la barra superior fosca on hi ha els serveis que ofereix Google vés a MAPS

5. Clica on trobes el buscador i apareixerà "els meus mapes personalitzats" (https://mapsengine.google.com). Allà trobaràs l'opció CREA UN MAPA

6. Posa-li un títol i una descripció. La descripció pot contenir també la referència bibliogràfica de l'obra que usem, les dades que desitgem si es tracta d'una activitat de curs, etc. En aquest apartat ("descripció") és on enllaçarem el nostre document del procés i de les fonts quan haurem acabat el mapa.

7. Triem el text i pensem una miqueta com el volem "mapejar" (podem treballar això al document de Drive que hem obert). Si ho fem amb alumnes, podem compartir tant el mapa com el document de palnificació del mateix.

8. Obrim una pestanya del nostre navegador i triem una fotografia a Google Imatges (hem de guardar l'adreça d'on l'agafem al nostre document de fonts). No cal que descarreguem la fotografia i la desem a la nostra carpeta, només usarem l'adreça web. En el cas que la foto siga nostra, abans l'hem de penjar a un lloc web (blog, o al Drive).

9. Acostem el mapa al lloc que volem "marcar" amb el nostre text. Seleccionem l'eina "marcador" (la goteta vermella) i la deixem caure sobre el lloc on volem deixar el nostre text. 

10. Posem títol, foto i text. Si volem afegir un vídeo, una web o qualsevol altra cosa que corresponga a una adreça URL només hem d'apegar-la al text i de seguida es convertirà en un enllaç. Copiem el text, afegim la imatge (la URL), cliquem "desa" i ja està. Ja tenim el nostre primer marcador, i en farem tants com voldrem.

11. Si volem fer una ruta, usem les línies fosques. A les rutes també podem afegir text, fotos, enllaços... amb el mateix sistema que amb el marcador.

12. Una vegada acabat el mapa, posem l'adreça del document de fonts (que farem públic al nostre Drive) a la "descripció" del mapa. Si és molt llarga, podem usar un abreujador de url (ves.cat). 

13. Cliquem on diu FET

14. La "configuració de privadesa i ús compartit" ha de ser "públic".

15. JA TENIM EL MAPA! Podem enllaçar-lo, incrustar-lo a un lloc web i, fins i tot, imprimir-lo.